La rancúnia.

Estem davant de un sentiment que marca, en gran manera, els conflictes. Que és en el moll dels conflictes entre les persones.
Quan una persona fa “una trastada” a un altre hi ha varis factors:
- l’apreciació de la mateixa pot tenir diferents lectures des del punt de vista del agressor i del afectat. Sovint l’afectat veu més intencionalitat que l’agressor. No vull dir que no hi hagi agressió, sinó la diferent lectura de l’acte que fan cadascun.
- La importància, en el temps, dels fets que hi donen cadascun dels subjectes.
Parteixo de la creença que a qui fa més mal la rancúnia és a l’afectat, al qui la te. És com un corcó que el pot corroure i evidentment que el bloqueja per reestablir la relació.
Hem d’anar a l’expressió “odia al pecat, no al pecador”, per explicar aquesta lectura. Tots fem el que fem, en base a una història personal, a unes vivències personals de les quals, d’unes en soms responsables i de les altres no. Em d’endinsar-nos en la infància per entendre molts de comportaments i sovint ni un mateix n’és conscient de l’efecte que li han produït certs fets viscuts en la infància.
Com ens atrevim a jutjat a les persones amb aquestes premisses?. Ep, altre cosa és que jutgem els fets i ens manifestem en base a aquest judici.
Sóc de la opinió que hom s’ha de posicionar davant dels comportaments que l’afecten, però s’ha de perdonar, que no és el mateix que oblidar. Admetre que tothom te raons. Sovint ens podran semblar inconfessables, però aquí ja juga la subjectivitat. I actuar amb conseqüència amb les persones que hom creu que l’han perjudicat. Sempre amb respecte i sense deixar actuar les a sovint ganes irrefrenables de venjança. Però també hem d’estar oberts a l’oblit i al restabliment de la relació si la persona que ha ocasionat el perjudici manifesta que se’n ha donat compte. Aquí jugaria l’esperança com a eina que elimina les rancúnies. Gran paraula, esperança, que es motiu de grans reflexions que han de regir la nostre vida. Si es perd la esperança, en qualsevol dels camps de la vida, aquesta perd molt dels seus sentits. Tant en la vida privada i intima, com en la pública.
El concepte rancúnia va associat a factor temps.

Les visions de la vida. Paraules i actes.

Sovint ens engresquem en discussions sobre qui és de dretes i d’esquerres, sobre que vol dir ser-ho. Solen ser discussions agres i que tendeixen a simplificar els conceptes. També ens solem quedar amb visions simplistes dels actes, en maneres de vestir, en comportament superficials dels referents que tenim quan construïm el discurs.
Crec que aquest tema és profund i l’emmarco dins de la definició del nostre diari comportament.
Em quedaré en la visió del comportament professional.
Crec que ser d’esquerres és ser obert a que tots els actes en els que hom pot decidir, tinguin el grau imprescindible de contribució a una major transparència, a donar una major informació del treball fet. Això podem aplicar-ho a tots els camps. Des de un electricista que deixa explicat i/o anotat tot el que fa que s’aparta de lo inicialment encomanat en el seu treball, per a millor informació de l’usuari, a l’advocat que documenta els casos amb esperit de transparència. Crec que ser d’esquerres comporta no tenir por per ser transparent. No creure que per donar mes informació, hom és prescindible. Tenir confiança en un mateix i en el propi treball.
En aplicar les normes i els procediments com a garantia de treball ben fet i de transparència.
Entenc que al de dretes, li sobren les normes. Voldria que n’hi haguessin menys, les veu com obstacles per al progrés per que no es vol sotmetre al treball col·lectiu. Crec que ell coneix prou la norma i el procediment per saltar-se’l quan a ell li convé.

Societats amb pors

Es reconegut pels estudiosos de la sociologia que les societats amb pors són fàcils de governar, a curt termini, i que a llarg termini s’aboquen a desastres col·lectius.
Quina és una de les llavors per que una tingui pors? Jo crec que el nepotisme, el que els seus membres gaudeixin de la seva situació social, i per tant laboral,...per favors d’altres i no per mèrits propis. Be es sabut que la relació social és factor de cohesió i per tant saludable pel col·lectiu, a través que ho sigui per l’individuo, en base a l’acceptació mútua dels seus membres. Ara, si el criteri d’acceptació, es la fidelitat cega per l’intercanvi de favors i per tant, l’exclusió dels que no fan aquest joc, aleshores entrem en el cercle del nepotisme. Per que el nepotisme no es el fet d’afavorir a algú, si no el fet de demanar, a canvi, la fidelitat cega. Soc conscient que la línia divisòria es difícil de senyalar.
D’aquí se’n deriven les pors. I la principal por, la por a la veritat, com a concepte. Por a que es descobreixin les circumstàncies per les que hom està on està. Por a que es descobreixi els autèntics valors de cadascun. Tema espinós i no hi hem de donar la lectura dels aspectes íntims de la por a la veritat, si no deixar-ho al nivell de les relacions amb altri. Crec que son dos camps en gran interrelació, i de difícil separació, però s’ha de fer l’esforç de separar-ho.

La fragilitat de l’ésser humà

L’ésser humà és un ser fràgil. La tranquil·litat que comporta el coneixement de la fragilitat humana és un estat de gràcia que, a mesura que passen els anys, aprenem a valorar. Sòl ser, quasi sempre desprès d’una crisi, del tipus que sigui, però ha de ser una crisi ben duta, no crispada. El resultat de la crisi no te més importància, si no com s’ha portat aquesta crisi.
Una crisi ben duta és la que pot fer veure el sentit de la fragilitat de l’ésser humà. Una crisi mal duta pot generar, només, crispació i de resultes d’ella, un mal estar que impedeixi prendre consciència de aquesta fragilitat. Independentment del resultat o pitjor si el resultat ha estat bo, per que aquest fet, si la crisi s’ha portat malament, generarà uns anticossos a la reflexió positiva.
Prendre consciència de la fragilitat pot fer-nos més humans, més resistents a la contrarietat, més justos amb el tracta al proïsme, fins al punt que pot ser motor del creixement personal. És valorar els potencials personals al seu just límit i saber actuar en base a aquests, per que si un cop coneguts i/o intuïts, no s’actua en conseqüència, part del sentit de la vida es perd, entenent com un sentit de la vida la lluita per la plenitud.

La caritat i els presos d’ETA.

El PP havia traslladat presos d’ETA en varies ocasions i sempre per acostar-los al País Basc i això ho feia amb ETA activa matant i extorsionant.
¿Per que ara, quan el PSOE vol plantejar una operació similar que ajudaria al procés de convenciment de ETA per que es dissolgués i a Batasuna per renunciar clarament a la violència, s’hi oposa?.
La meva opinió és que el PP, o millor dit, l’extrema dreta del PP que és la que, ara per ara, marca la línia a seguir, té la fermesa que a ETA, ni aigua; que creu, profundament, que qualsevol concessió a ETA va en el camí de la partició d’Espanya i que només calen temps, policies i lleis per acabar amb ella, i acostava als etarres per un sentiment mal entès de caritat cristiana, com a mesura que neteja la consciència i que permet continuar en la seva política.
D’aquí ve que quan el PSOE, des de un raonament de justícia envers els presos i les seves famílies i en aplicació de normes ja recollides en el codi penal, i en cap cas escarsellant a ningú, vol fer el mateix, s’hi oposa, per que diu que no hi ha la fermesa en els altres sentits. Per que no vol cap solució política al tema. Per que vol ignorar que el problema te un fons polític, el tractament del problema de les autonomies des d’una perspectiva històrica, agreujada amb la dictadura. Per que justifica la dictadura i els seus actes, un dels quals era “massacrar” les nacionalitats diferents a la espanyola. No volen fer cap pas per resoldre’l. Només la seva raó és la vàlida. Es justifiquen en el problema.
El PSOE, des de perspectives de raó, des de la confrontació de raons al voltant de la taula, des de l’únic camí que permet avançat a les societats, el del diàleg, és pres, des de la prepotència de la dreta, com a dèbil.
És ser d’esquerres i progressista no justificar-se en els problemes, per que s’acaba creant-ne. Es ser d’esquerres i progressista, voler solucionar problemes, cedint, si convé, en els principis. Cedir en els principis, no vol dir no tenir-ne, és acceptar que els principis no son dogmes, que els autèntics principis afecten, quasi en exclusiva, a la vida intima i no a la vida dels col·lectius, o millor dit, que els principis de la vida col·lectiva passen primer de tot, per la capacitat d’asseure’s amb l’altre i parlar obertament dels temes, que no hi ha veritats innegociables, que ningú es dolent per convenciment i per tant que tothom és reconduïble i que això només es possible des del propi raonament i que s’ajuda en aquest procés parlant amb el contrari.
És ser d’extrema dreta usar i abusar de la prepotència del poder, imposar, no escoltar raons. Creure que si no es fa el que hom creu, la vida col·lectiva s’enfonsa i per tant s’han d’imposar, com sigui, el que hom creu.
La caritat, es en aquest cas, una gràcia que es dona per que un vol i com a mostra de prepotència. I demana les gràcies. És una caritat prostituïda, allunyada com la sal del sucre, del veritable sentit de la paraula.
Que passa amb la resta de ciutadans, dons a “tragar” les pors dels que manen, les pors , que són d’ells, a perdre el poder que tenen.
Convé que la societat evolucioni cap a una major transparència, cap a una major participació en les decisions que ens afecten a tots. Cal anar redecorant la casa que habitem i que deixarem als fills, nets i futures generacions. Tasca lenta però que vol lluita continua dia a dia.