La fragilitat de l’ésser humà

L’ésser humà és un ser fràgil. La tranquil·litat que comporta el coneixement de la fragilitat humana és un estat de gràcia que, a mesura que passen els anys, aprenem a valorar. Sòl ser, quasi sempre desprès d’una crisi, del tipus que sigui, però ha de ser una crisi ben duta, no crispada. El resultat de la crisi no te més importància, si no com s’ha portat aquesta crisi.
Una crisi ben duta és la que pot fer veure el sentit de la fragilitat de l’ésser humà. Una crisi mal duta pot generar, només, crispació i de resultes d’ella, un mal estar que impedeixi prendre consciència de aquesta fragilitat. Independentment del resultat o pitjor si el resultat ha estat bo, per que aquest fet, si la crisi s’ha portat malament, generarà uns anticossos a la reflexió positiva.
Prendre consciència de la fragilitat pot fer-nos més humans, més resistents a la contrarietat, més justos amb el tracta al proïsme, fins al punt que pot ser motor del creixement personal. És valorar els potencials personals al seu just límit i saber actuar en base a aquests, per que si un cop coneguts i/o intuïts, no s’actua en conseqüència, part del sentit de la vida es perd, entenent com un sentit de la vida la lluita per la plenitud.