consums

En un viatge a BCNA, des de Girona, en els trams plans de la plana de Sant Celoni i Hostalric, a uns 9-10 ºC, vent en calma, els consums de un vehicle diesel, Toyota, Corolla, 1,9 cc, versió familiar, tipus antic, del 2003, que te un mesurador instantani de consum, han estat:
a 120 km /h: 4,1 l.
a 140 km /h: 5,9 l.
a 160 km /h: 8,0 l.
les velocitats mantingudes en tram suficient per estabilitzar el consum.
Conclusions, a lliure pensament.

lectures de la ira

Sovint l’ésser humà te temes d’autodescontentament. Ha fet coses de les que se’n penedeix. Que tenen conseqüències no desitjades i que poden ser durables en el temps. Li costa acceptar-ho. Està en lluita amb si mateix.
Un comportament, que podem veure freqüent, és que aquesta persona tramet el seu descontentament als altres, ja siguin propers o no. Sovint en forma de ira desmesurada i en major grau en relació directa al de descontentament propi.
Això crec que és pa diari en les relacions de família i de feina i que és l’arrel de molts dels maltractaments i de moobings.
La ira fa tancar els punys i és impossible donar la mà a qui l’acosta amb el puny tancat.
Cal molta capacitat d’autocrítica, generositat amb un mateix, capacitat de seguir el fil d’un raonament sense pors, poc orgull i també, la capacitat d’exterioritzar, més o menys explícitament, amb les persones properes, el motiu de l’autodescontentament. En el fons acceptar que ens equivoquem, que soms humans. Crec que això només és possible si hi ha un esperit d’autosuperació.
Crec que l’acceptació dels propis defectes o millor dit de les pròpies limitacions, només és possible des de un sentit ampli d’humanisme.

estimar

Es troben dos amics i l'un diu a l'altre, ¿a qui estimes més, a part de tu mateix?
l'amic pensa amb la seva dona, els fills, els pares, els amics, però diu que no sap que respondre. Que sap que s'estima a ell mateix i no sap sortir d'aqui.
El primer diu que als seus germans. No te pares, ni fills, però si dona.
L'altre pensa que ja l'evangeli diu, estimaràs a Deu i al pròxim com a tu mateix.
I pensa que per complir aquest precepte evangelic, cal que primer s'estimi a si mateix i que acomplert això estimarà a qui l'ajudi a estimar-se a si mateix, es a dir, a qui li trameti estimació, que vol dir acceptació, no a qualsevol preu, sino, crítica si cal, pero aceptació.
Estimar a tot el pròxim deu ser imposible, potser si respectar, però estimar, dons....i és aleshores quan entra en joc lo dit.
I així anem vivint i estimant o desestimant.

L’aparellament

Que busca l’ésser humà amb l’aparellament?
Jo crec que podem fer diferents lectures, associades a conjuntures històriques.
Quan l’home era l’únic que tenia vida fora de la casa i la dona romania lligada a les tasques domèstiques, sense independència econòmica, podríem afirmar que els dos buscaven estabilitat pel que fa a l’activitat sexual i reproductiva i estabilitat respecte a la imatge projectada pel nucli familiar respecte a l’entorn social més proper. La dona buscava, també, la seguretat econòmica.
Evidentment hi havia molts altres motius, potser tants com persones, però em limitarà als mes genèrics.
Quedava com a complementari el fet del desenvolupament personal.
Que comportava el desequilibri entre els membres de la parella? Jo crec que a molts xantatges de tots tipus, emocionals, sexuals, econòmics,...xantatges que implicaven, molt sovint als fills.
Quan els dos membres de la parella tenen independència econòmica, ja podem igualar els fins per als dos membres de la parella, però que succeeix quan la parella no garanteix la estabilitat sexual i quan l’imatge projectada no te importància?? Queda, només buscar la estabilitat emocional, sexual i reproductiva que possibiliti el desenvolupament personal. Crec que és l’únic motiu pel que cal pensar que l’aparellament és un fet perdurable.
Cal prendre consciència que aquesta perdurabilitat només es possible amb un tracta igualitari i respectuós, ja no valen xantatges de cap tipus. El camí que s’obra pel fet de l’aparellament és engrescador. Possibilita, realment, un creixement personal i, també una funció reproductiva madura i que potenciï el creixement personal.
Ara, vol que s’assumeixin les noves circumstàncies per part dels dos integrants de la parella i que tots dos visquin pel mutu creixement personal.

Jutjar

Sovint sentim dir que no s’ha de jutjar a ningú. Ja a l’evangeli es diu “no jutgis i no seràs jutjat”. Un proverbi oriental diu “abans de jutjar a una persona, camina tres dies amb les seves sandàlies”. Molt gràfic i ilustratiu.
Darrera d’aquestes reflexions crec que s’hi pot treure tinta.
Jo crec que tots jutgem a tots, implícitament o explícitament i no crec pas que sigui dolent fer-ho. Altre cosa és com és fa i quin ús se’n fa.
Jutjant aprenem, ni que sigui per comparació. Jutjant als altres ens jutgem a nosaltres mateixos, confrontem creences.
Altre cosa és l’ús que se’n faci del judici fet. Es veritat que és aquí on es pot caure en el desencert, en l’ofensa, en el judici lleuger i en la manca de respecte.
Ara, com tot a la vida s’aprèn fent-ho i equivocant-nos, crec que el lloc on s’ha d’aprendre a jutjar és a casa, en l’etapa de creixement de la persona i podem aprendre-ho jutjant al pare i a la mare. És obligat, crec, que els nois adolescents jutgin als seus pares i discuteixin en base a aquests judicis. Que confrontin la visió idíl·lica i utòpica de les relacions que tenen els adolescents, amb la realitat que li poden trametre els pares i mares. Només en aquest exercici, i aquí els pares i mares i juguen un paper cabdal per que els adolescents aprenguin a jutjar, tots els integrants de la família creixeran.
Quan els fills i filles s’enfronten als pares jutjant-los, sovint aquests ho encaixen amb desgrat i pena. Com un enfrontament. Crec que és un greu error. Crec que s’ha d’entendre com a una etapa del seu creixement i ajudar a que la passin formant-se.
I es quan en base als fets jutjats, s’ha de trametre els valors que cimentin un creixement equilibrat de la persona, eliminant els judicis fruit de l’enveja, la rancúnia, la cobdícia i de tots els que els capellans, grans psicòlegs, en deien “enemics de l’ànima”, així com dels pecats capitals. Ep, hi això a nivell de reflexió, trameten que la vida es un sac on s’hi situen, volent o no volent, moltes coses i que totes les tindrem que traginar tota la vida i que això dependrà, només, de nosaltres.
S’ha de trametre que en la vida s’ha de avançar amb moltes contradiccions i que segons es traginin aquestes contradiccions, serà la vida.

Les complicitats, 1

Un dels grans secrets de la relació és establir complicitats. A tot nivell, d’amistat, de feina, de relació de parella.
Ara, quins tipus de complicitats poden establir-se entre les persones? Quan són per fer marrulleries, les complicitats són fràgils.
Cal establir les complicitats sobre bases ètiques i morals. I lluitar per la pervivència dels principis que les aguanten.
Voler establir les complicitats sobre visions particulars de les coses es molt difícil i per poc que hom lluiti per la seva visió, adéu complicitat. La vida és molt llarga i els entrebancs que es presenten són, al llarg d’ella molts. L’ésser humà es justifica molt fàcilment quan trenca complicitats.
Que fa que una persona sigui propensa a l’establiment de complicitats? Aquí és la clau de volta que explica que hi hagi persones.
I que fa que hom “tragi” a pesar de no establir complicitats? Malament. Potser per que la primera complicitat que s’ha d’establir és amb un mateix?

Els anuncis

En un diari de difusió nacional hi apareixia un article de una persona cuidadora d’animals on criticava l’anunci que surt a TV3 sobre marató d’aquest any. Criticava el fet que s’utilitzessin animals.
Jo hi estic completament d’acord. Tot i que l’anunci sembla ben trobat, reflecteix l’ajut i complicitat dels dos animals, no podem oblidar que aquests animals son apartats del seu habitat natural i sotmesos a tractament vexatori des de la seva percepció de la vida. La sensació d’amargura i tristor que emanen és esfereïdora. També el tarannà del experimentador, es d’una duresa aclaparadora.
Tot plegat em tramet l’idea que el fi justifica els mitjans, edulcorat tot pel bon comportament dels animals, com que justifiqui, el seu comportament, el d’exigència i mal tracte del experimentador.
Ben segur que hi ha altres maneres de motivar als humans vers la germanor i l’ajut mutu.
Altre tema és el concepte caritat de la pròpia marató, del que en podríem qüestionar aspectes, a pesar que ajuda a donar a conèixer malalties poc conegudes.
Crec que l’anunci te una càrrega subliminal gens despreciable.

Educació en valors.

Paraules molt emprades darrerament.
Però s’ha de veure com es fa aquesta educació. No oblidem que en base a suposats valors, es fan moltes guerres. En base a la imposició de valors.
El de la democràcia a l’Irak. el de la igualtat i la justícia social a la ex URSS, el dels drets humans a la revolució francesa. el de la salvació de l’ànima dels indígenes, en la conquesta d’Amèrica i tants d’altres.
Si, ja se que no es poden jutjar tots aquests fets històrics pel mateix criteri.
El valor primer tindria que ser el del respecte, sempre i en tota circumstàncies. El convenciment per la paraula i no per la força. Dur i sovint difícil, però altres camins, tot i semblar dreceres, acaben essent trinxeres.
On és l’origen d’aquest comportament humà?
Hi ha opinions, que a partir de les religions monoteistes. Els romans tenien temples als deus convidats, al deu desconegut,...Eren comportaments integradors en matèria religiosa. Han estat les religions monoteistes, que amb les seves creences fortes, han volgut imposar valors. En base a les creences fortes han desenvolupat orgull encegador.
Altre tema és la associació dels conceptes compromís, a deu únic, que seria objecte d’altre reflexió, amb tot el bo i dolent del fet del compromís.
També tot el progrés que te l’arrel en el compromís de l’esser humà pel coneixement i el progrés.
El mon seria diferent, però millor o pitjor?.
Així ho veig i així ho explico.

Idees

Hi ha persones prou ordenades que fixen les idees només pensant-les. Altres les hem d’escriure i sovint, ni així. Je,.....
Quina te més possibilitats d’assolir una coherència desitjable?
Cadascú elegeix el camí es base al propi coneixement de les pròpies limitacions. L’important és caminar i el camí es va convertint en equipatge.

Ondes

Sovint diem, quan trobem persones que en certs moments de la nostre vida hi han estat, “ ara estic en una altre onda” i no expliquem res.
¿que volem dir?
Jo crec que no responem be a la hipotètica pregunta que, explícitament o implícitament, se’ns formula, per que, ja sabem que no sempre fem el mateix i variem d’aficions, d’obligacions, de temps perduts,.... Jo crec que al contestar així fugim del tema, per que nosaltres soms sempre els mateixos, riallers, seriosos, carinyosos, esquerps, o el que sigui, i l’interès del interlocutor va més pels trets que ja coneix de nosaltres que per les obligacions,...que tenim, va més pels nous camins que, essent nosaltres els mateixos, hem començat i és una porta a la comunicació i a la reafirmació de les noves experiències.
Hauríem de dir que, a més de les ondes que ja hi havien i que ens definien, n’hi ha d’altres de noves i sobre tot això és el que se’ns pregunta.
Ens apantallem, per manca d’interès pel que interroga, o per por a trametre que continuem sent els mateixos, que no hem sortit dels nostres pous, tot i dir que estem en una altre onda, que no és dir res..
Així ho guaito i així ho explico

Moobing 1

Es una practica cada dia mes utilitzada en les organitzacions.
Qui el practica?: qui te “necessitat” d’escalar llocs socials i econòmics i no te escrúpols. Un envejós.
Qui el pateix?: en general un de més fluix, tant per conjuntura del moment, com més fluix emocionalment. En general, es diu moobing quan es una pràctica que te a veure amb la professió, a menysvalorar aspectes professionals de l’afectat. En general el que el pateix no vol o no pot utilitzar les mateixes eines que l’agressor. No tracto de la validesa professional, ja que aquesta la dono per descomptat. El que no val sol ser agressor, no víctima.
L’agressor, com que utilitza males maneres, confia que l’agradit reaccioni, també, de males maneres i, aleshores, basar la continuació del seu atac en aquesta resposta. Per tant part de la defensa de l’agredit passa per que aquest reaccioni amb correcció, conscient del seu menys poder i conscient del que passa. Això és difícil i més en tant en quan per part de l’agressor hi hagi més abús de poder. Però aquest punt és vital per a la posterior defensa.
El risc per l’agredit, i en això també hi confia l’agressor, és caure en l’autoinculpació, pensar que alguna cosa ha fet malament per que es doni la situació que es dona. Hi aquí s’ha de fer l’anàlisi purament professional. Tots tenim defectes de caràcter i personalitat, que en cap cas justifiquen el moobing. I són les principals causes, fet que dona esperança en una correcta solució, cas de tenir que anar a judici.
En les empreses una solució és l’acomiadament amb indemnització. Sovint podrà ser dolorós, però és una de les solucions possibles. En la Administració, el joc possible és major, i les possibilitats de lluita poden ser superiors, podent arribar a demanar la inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic per l’agressor, a part de la indemnització econòmica. Tota manera, per a la solució del cas, cal que l’agradit tingui molt clara la seva fortalesa tant anímica com professional, com de les repercussions que tindrà en els seus companys, el fet, que no sol ser agradable i és una altre prova. Jo recomano buscar recolzament en persones alienes a la feina i respectar la reacció dels companys.

La revolució dels e-mails místics i ecologistes

Crec que aquesta moda d’enviar a amics i coneguts, missatges amb bones fotos i millors texts, amb caire humanístic i ecològic pot canviar i revolucionar idees de convivència.
En uns moments en que les relacions entre amics i coneguts són més aviat escasses, en que les converses són superficials i marcades per la presa, és una manera d’establir contacte i donar-se a conèixer, d’establir un nexe en temes que, per altre banda, semblen tabús en les converses “cara a cara”.
Abans, quan la gent anava a missa, sentia parlar de compassió, d’estimació, de respecte, de transcendència en la vida, ...Ara, aquests temes estan exclosos de les converses normals. I gràcies a les noves tecnologies i de les persones que hi dediquen part del seu temps, hom en llegeix alguna cosa.
Respecte als temes ecològics, evidentment és un nou tema que preocupa, cada cop més, a més gent.
Crec que el major coneixement pot ajudar a mantenir un esperit de conservació a través de veure’n la seva bellesa.
També arribarà el tractament de temes polítics, amb l’establiment de unes noves relacions dels polítics amb els ciutadans, forçat per la presa de consciència dels mateixos, en la que aquests missatges poden tenir-hi cada cop més importància.
Tampoc hem d’ignorar el fet de manteniment de contacte entre persones, que pot arribar a possibilitar campanyes en temes de més calat.
Crec, per tant, que s’ha de mantenir i fomentar aquesta intercomunicació.

les motivacions

Que fa que un infant es motivi, per el que sigui?.
Per que sovint els pares i mares ens queixem que els nostres fills i filles no es motiven pel que voldríem que es motivessin?.
I com es manifesta la motivació?.
Ep, i hi ha motivacions de tots tipus, les afectives, les compassives, les d’interès,..., vers els pares, els familiars, els amics, els altres i una de mot important, vers un mateix.
I quines limitacions hi ha en les motivacions?
Crec que hi ha nivells d’acceptació del comportament del nen o nena. Sovint no tenim l’empatia per llegir aquestes motivacions, el seu nivell i les dificultats d’aquesta motivació. O no les acceptem prou com són. Volem i demanem claredat en la explicitació de la motivació i això constitueix una barrera i una greu dificultat en la comunicació, resultat de la qual, pot ser una persona amb maneres emotives ben diferents al seu potencial.
S?ha de reflexionar sobre el respecte al projecte de persona que tenim al davant, tot i sovint costa molt i fa patir molt, per que sempre hi ha la por del resultat diferent al que nosaltres ens projectem del nen o nena. I estimació, molta estimació, que és el bàlsam de totes les pors i que potencia la confiança i l’esperança en el projecte.

anunci 1

Voldria comentar l’anunci on Bruce Lee diu, “be water, my friend”.
L’anunci te ganxo. Far parar l’atenció. Molts adolescents i joves se’n han fet ressò. Ara, com l’hem de llegir, com a conformista, adapta’t al que sigui, a la injustícia, al mon que et trobes,...o be, relativitzar-lo i pensar-lo en positiu?.
Ho dic per que podríem utilitzar-lo, els pares i mares, en l’educació dels fills. Quin pare o mare no ha escridassat al fill o filla per temes que ells no entenen i que més valdria no escridassar-lo?
Si li diem, “be water, my son, or my daugther” i adapta’t, ben segur que el descol·locarem i potser aconseguirem que es repensi el tema. Però ull, volem que sigui un conformista?.
Hem de fer entendre al jovent que s’han d’adaptar a moltes coses, sovint de tipus íntim, que no podran canviar i en canvi els hem de potenciar l’esperit crític en tantes d’altres. Però crec que fins ben passada l’adolescència no han d’assumir el paper que el mon els demanarà de canvi de les coses i per tant hem de frenar l’esperit inconformista en edats que si el potencien massa, els farà esclaus de la seva història. Crec que han d’entendre a diferenciar el conformisme de l’adaptació al mon.
Potser anuncis com el comentat ens poden ajudar?

bondat i maldat

Bondat i maldat
Es diu que aquests dos conceptes sempre van units. Es diu que no hi ha la persona únicament bona o dolenta. Que Jesus, o en Hitler no eren símbols purs de cadascun d’ells, si no que tot i que es manifestaven més per una d’elles, també tenien de l’altre.
I és així?.
En J .J. Rousseau deia que l’esser humà neix bo i que és l’entorn qui el maleja, si és el cas. D’altres diuen que l’home és l’únic animal que és llop pels seus congèneres, amb perdó dels llops, clar.
Jo crec que l’esser humà neix neutre. Amb instint de supervivència, si, i per tant amb potencials per ser dolent, si en ser dolent li va la supervivència. I ja entra el concepte de que vol dir supervivència. En el mon actual n’hi ha molts que supervivència vol dir mantenir el ritme de vida que s’han establert i es justifiquen totes les maldats que fan al pròxim en base a aquest principi. Per pura por.
Ara, aquest principi, crec que es fruit del fet cultural de la nostre civilització competitiva. ¿és igual en cultures on el principi de supervivència te una lectura més correcte, com seria el cas de les cultures amazòniques?.
Les persones ens anem formant en base a molts inputs, a moltes entrades emocionals, de les quals cadascú en fa una lectura personal e intransferible. L’entorn, la societat en la que estem immersos, vol trametre lectures homogènies dels fets al quals dona importància i si t’apartes de la lectura tramesa ets perillós. Tota manera el que ens forma, crec que són les emocions intenses en fets més propers, i aquí l’entorn proper, el familiar, te un rol importantíssim.
Per tant, de la maldat de un mateix, fins a quin punt un n’és responsable?. Ep, ja se que fer-se adult vol dir assumir els propis fets i enfrontar-se al llegat cultural que ens trameten, ara, quin estímul dona la societat al que es vol formar idees pròpies sobre tantes coses.?
Si, aquesta lluita amb si mateix és la única que és autèntica i la única que ens fa persones, tot i saber que “es fa camí al caminar” , i que “ el camí fet és equipatge” i que el camí no té punt d’arribada.
Així ho veig i així ho explico