bondat i maldat

Bondat i maldat
Es diu que aquests dos conceptes sempre van units. Es diu que no hi ha la persona únicament bona o dolenta. Que Jesus, o en Hitler no eren símbols purs de cadascun d’ells, si no que tot i que es manifestaven més per una d’elles, també tenien de l’altre.
I és així?.
En J .J. Rousseau deia que l’esser humà neix bo i que és l’entorn qui el maleja, si és el cas. D’altres diuen que l’home és l’únic animal que és llop pels seus congèneres, amb perdó dels llops, clar.
Jo crec que l’esser humà neix neutre. Amb instint de supervivència, si, i per tant amb potencials per ser dolent, si en ser dolent li va la supervivència. I ja entra el concepte de que vol dir supervivència. En el mon actual n’hi ha molts que supervivència vol dir mantenir el ritme de vida que s’han establert i es justifiquen totes les maldats que fan al pròxim en base a aquest principi. Per pura por.
Ara, aquest principi, crec que es fruit del fet cultural de la nostre civilització competitiva. ¿és igual en cultures on el principi de supervivència te una lectura més correcte, com seria el cas de les cultures amazòniques?.
Les persones ens anem formant en base a molts inputs, a moltes entrades emocionals, de les quals cadascú en fa una lectura personal e intransferible. L’entorn, la societat en la que estem immersos, vol trametre lectures homogènies dels fets al quals dona importància i si t’apartes de la lectura tramesa ets perillós. Tota manera el que ens forma, crec que són les emocions intenses en fets més propers, i aquí l’entorn proper, el familiar, te un rol importantíssim.
Per tant, de la maldat de un mateix, fins a quin punt un n’és responsable?. Ep, ja se que fer-se adult vol dir assumir els propis fets i enfrontar-se al llegat cultural que ens trameten, ara, quin estímul dona la societat al que es vol formar idees pròpies sobre tantes coses.?
Si, aquesta lluita amb si mateix és la única que és autèntica i la única que ens fa persones, tot i saber que “es fa camí al caminar” , i que “ el camí fet és equipatge” i que el camí no té punt d’arribada.
Així ho veig i així ho explico