L'odi i l'orgull

L’odi i l’orgull
Sembla que l’odi és patrimoni de l’orgullós.
És el mateix l’orgull i el ser cregut?
Crec que tot això mereix reflexions.
L’orgull es basa en la fermesa de les creences, primàries o elaborades. És condició necessària, que no suficient.
Es poden tenir creences i no ser orgullós; el senzill creu, però dubta i per tant no vol imposar. Respecte les creences dels altres. I com que, finalment, no hi ha cap creença que mereixi faltar, en el seu nom, a d’altri, quan a l’orgullós se li posa en evidència, a traves del senzill, creu que “matant” o apartant al missatger, la seva visió s’imposa.
D’aquí m’explico molts dels mals de les relacions interpersonals.
Quina era la diferència entre els fariseus del Jerusalem del segle 1er. i els apòstols de Jesús. Uns eren orgullosos i els altres senzills.
L’orgullós te un greu problema d’autoestima, difícil de corregir, en major o menor grau en tant en quan en base a aquest orgull tingui muntada la vida.
I “el sistema” promociona als orgullosos per que ells defensaran les seves idees, que han de coincidir amb els interessos del poderós, encara que això impliqui “aixafar” al senzill. És difícil i te més mèrit, viure sense orgull i promocionar. Tota manera sovint, per desgràcia poques vegades, ho veiem i sembla un alè d’aire fresc.
Així ho veig i així ho explico.