La rancúnia.
Estem davant de un sentiment que marca, en gran manera, els conflictes. Que és en el moll dels conflictes entre les persones.
Quan una persona fa “una trastada” a un altre hi ha varis factors:
- l’apreciació de la mateixa pot tenir diferents lectures des del punt de vista del agressor i del afectat. Sovint l’afectat veu més intencionalitat que l’agressor. No vull dir que no hi hagi agressió, sinó la diferent lectura de l’acte que fan cadascun.
- La importància, en el temps, dels fets que hi donen cadascun dels subjectes.
Parteixo de la creença que a qui fa més mal la rancúnia és a l’afectat, al qui la te. És com un corcó que el pot corroure i evidentment que el bloqueja per reestablir la relació.
Hem d’anar a l’expressió “odia al pecat, no al pecador”, per explicar aquesta lectura. Tots fem el que fem, en base a una història personal, a unes vivències personals de les quals, d’unes en soms responsables i de les altres no. Em d’endinsar-nos en la infància per entendre molts de comportaments i sovint ni un mateix n’és conscient de l’efecte que li han produït certs fets viscuts en la infància.
Com ens atrevim a jutjat a les persones amb aquestes premisses?. Ep, altre cosa és que jutgem els fets i ens manifestem en base a aquest judici.
Sóc de la opinió que hom s’ha de posicionar davant dels comportaments que l’afecten, però s’ha de perdonar, que no és el mateix que oblidar. Admetre que tothom te raons. Sovint ens podran semblar inconfessables, però aquí ja juga la subjectivitat. I actuar amb conseqüència amb les persones que hom creu que l’han perjudicat. Sempre amb respecte i sense deixar actuar les a sovint ganes irrefrenables de venjança. Però també hem d’estar oberts a l’oblit i al restabliment de la relació si la persona que ha ocasionat el perjudici manifesta que se’n ha donat compte. Aquí jugaria l’esperança com a eina que elimina les rancúnies. Gran paraula, esperança, que es motiu de grans reflexions que han de regir la nostre vida. Si es perd la esperança, en qualsevol dels camps de la vida, aquesta perd molt dels seus sentits. Tant en la vida privada i intima, com en la pública.
El concepte rancúnia va associat a factor temps.
Quan una persona fa “una trastada” a un altre hi ha varis factors:
- l’apreciació de la mateixa pot tenir diferents lectures des del punt de vista del agressor i del afectat. Sovint l’afectat veu més intencionalitat que l’agressor. No vull dir que no hi hagi agressió, sinó la diferent lectura de l’acte que fan cadascun.
- La importància, en el temps, dels fets que hi donen cadascun dels subjectes.
Parteixo de la creença que a qui fa més mal la rancúnia és a l’afectat, al qui la te. És com un corcó que el pot corroure i evidentment que el bloqueja per reestablir la relació.
Hem d’anar a l’expressió “odia al pecat, no al pecador”, per explicar aquesta lectura. Tots fem el que fem, en base a una història personal, a unes vivències personals de les quals, d’unes en soms responsables i de les altres no. Em d’endinsar-nos en la infància per entendre molts de comportaments i sovint ni un mateix n’és conscient de l’efecte que li han produït certs fets viscuts en la infància.
Com ens atrevim a jutjat a les persones amb aquestes premisses?. Ep, altre cosa és que jutgem els fets i ens manifestem en base a aquest judici.
Sóc de la opinió que hom s’ha de posicionar davant dels comportaments que l’afecten, però s’ha de perdonar, que no és el mateix que oblidar. Admetre que tothom te raons. Sovint ens podran semblar inconfessables, però aquí ja juga la subjectivitat. I actuar amb conseqüència amb les persones que hom creu que l’han perjudicat. Sempre amb respecte i sense deixar actuar les a sovint ganes irrefrenables de venjança. Però també hem d’estar oberts a l’oblit i al restabliment de la relació si la persona que ha ocasionat el perjudici manifesta que se’n ha donat compte. Aquí jugaria l’esperança com a eina que elimina les rancúnies. Gran paraula, esperança, que es motiu de grans reflexions que han de regir la nostre vida. Si es perd la esperança, en qualsevol dels camps de la vida, aquesta perd molt dels seus sentits. Tant en la vida privada i intima, com en la pública.
El concepte rancúnia va associat a factor temps.
posted by elguaita | 11:08 AM
4 Comments:
Veig que també t'has apuntat a la blogmania. Endavant amb el teu profecte!
Es pot perdonar sense oblidar?? Crec que no. El fet que recordem sempre el mal que se'ns ha fet, tot i que diem que hem perdonat, demostra que hi ha un posit que ens serà molt difícil d'eliminar. El no oblidar significa rancúnia, contenida pels nostres preceptes morals, però rancúnia.
prova
Jo si crec que es pot perdonar sense oblidar. Jo crec que el que fa el mal és qui te el problema. No perdonar es no reconeixer-li el dret a existir. No sempre el que fa mal creu que el fa, encara que sovint si. P.e.l'Aznar o en Bush tenen dret a fer el que fan, que es la seva visió dels problemes i la solució que ell creu. Això ho lligaria amb l'existència de la bondat i la maldat i els seus origens. Tema llarg de raonar.
Crec que perdonar, encara que sovint costa, és el cami del creixement com a persona. Altre cosa és que hom s'ha de posicionar davant d'ells, sovint amb consequències d'aquest posicionament. En el cas dels polítics, votant, en el cas de persones properes, mantenint i defensant les pròpies idees, que davant dels mes poderosos tenen consequències, sovint negatives, que augmenten el mal sofert, però que augmenten el sentiment de dignitat pròpia.
Post a Comment
<< Home