La caritat i els presos d’ETA.

El PP havia traslladat presos d’ETA en varies ocasions i sempre per acostar-los al País Basc i això ho feia amb ETA activa matant i extorsionant.
¿Per que ara, quan el PSOE vol plantejar una operació similar que ajudaria al procés de convenciment de ETA per que es dissolgués i a Batasuna per renunciar clarament a la violència, s’hi oposa?.
La meva opinió és que el PP, o millor dit, l’extrema dreta del PP que és la que, ara per ara, marca la línia a seguir, té la fermesa que a ETA, ni aigua; que creu, profundament, que qualsevol concessió a ETA va en el camí de la partició d’Espanya i que només calen temps, policies i lleis per acabar amb ella, i acostava als etarres per un sentiment mal entès de caritat cristiana, com a mesura que neteja la consciència i que permet continuar en la seva política.
D’aquí ve que quan el PSOE, des de un raonament de justícia envers els presos i les seves famílies i en aplicació de normes ja recollides en el codi penal, i en cap cas escarsellant a ningú, vol fer el mateix, s’hi oposa, per que diu que no hi ha la fermesa en els altres sentits. Per que no vol cap solució política al tema. Per que vol ignorar que el problema te un fons polític, el tractament del problema de les autonomies des d’una perspectiva històrica, agreujada amb la dictadura. Per que justifica la dictadura i els seus actes, un dels quals era “massacrar” les nacionalitats diferents a la espanyola. No volen fer cap pas per resoldre’l. Només la seva raó és la vàlida. Es justifiquen en el problema.
El PSOE, des de perspectives de raó, des de la confrontació de raons al voltant de la taula, des de l’únic camí que permet avançat a les societats, el del diàleg, és pres, des de la prepotència de la dreta, com a dèbil.
És ser d’esquerres i progressista no justificar-se en els problemes, per que s’acaba creant-ne. Es ser d’esquerres i progressista, voler solucionar problemes, cedint, si convé, en els principis. Cedir en els principis, no vol dir no tenir-ne, és acceptar que els principis no son dogmes, que els autèntics principis afecten, quasi en exclusiva, a la vida intima i no a la vida dels col·lectius, o millor dit, que els principis de la vida col·lectiva passen primer de tot, per la capacitat d’asseure’s amb l’altre i parlar obertament dels temes, que no hi ha veritats innegociables, que ningú es dolent per convenciment i per tant que tothom és reconduïble i que això només es possible des del propi raonament i que s’ajuda en aquest procés parlant amb el contrari.
És ser d’extrema dreta usar i abusar de la prepotència del poder, imposar, no escoltar raons. Creure que si no es fa el que hom creu, la vida col·lectiva s’enfonsa i per tant s’han d’imposar, com sigui, el que hom creu.
La caritat, es en aquest cas, una gràcia que es dona per que un vol i com a mostra de prepotència. I demana les gràcies. És una caritat prostituïda, allunyada com la sal del sucre, del veritable sentit de la paraula.
Que passa amb la resta de ciutadans, dons a “tragar” les pors dels que manen, les pors , que són d’ells, a perdre el poder que tenen.
Convé que la societat evolucioni cap a una major transparència, cap a una major participació en les decisions que ens afecten a tots. Cal anar redecorant la casa que habitem i que deixarem als fills, nets i futures generacions. Tasca lenta però que vol lluita continua dia a dia.