lectures de la ira

Sovint l’ésser humà te temes d’autodescontentament. Ha fet coses de les que se’n penedeix. Que tenen conseqüències no desitjades i que poden ser durables en el temps. Li costa acceptar-ho. Està en lluita amb si mateix.
Un comportament, que podem veure freqüent, és que aquesta persona tramet el seu descontentament als altres, ja siguin propers o no. Sovint en forma de ira desmesurada i en major grau en relació directa al de descontentament propi.
Això crec que és pa diari en les relacions de família i de feina i que és l’arrel de molts dels maltractaments i de moobings.
La ira fa tancar els punys i és impossible donar la mà a qui l’acosta amb el puny tancat.
Cal molta capacitat d’autocrítica, generositat amb un mateix, capacitat de seguir el fil d’un raonament sense pors, poc orgull i també, la capacitat d’exterioritzar, més o menys explícitament, amb les persones properes, el motiu de l’autodescontentament. En el fons acceptar que ens equivoquem, que soms humans. Crec que això només és possible si hi ha un esperit d’autosuperació.
Crec que l’acceptació dels propis defectes o millor dit de les pròpies limitacions, només és possible des de un sentit ampli d’humanisme.