Jutjar

Sovint sentim dir que no s’ha de jutjar a ningú. Ja a l’evangeli es diu “no jutgis i no seràs jutjat”. Un proverbi oriental diu “abans de jutjar a una persona, camina tres dies amb les seves sandàlies”. Molt gràfic i ilustratiu.
Darrera d’aquestes reflexions crec que s’hi pot treure tinta.
Jo crec que tots jutgem a tots, implícitament o explícitament i no crec pas que sigui dolent fer-ho. Altre cosa és com és fa i quin ús se’n fa.
Jutjant aprenem, ni que sigui per comparació. Jutjant als altres ens jutgem a nosaltres mateixos, confrontem creences.
Altre cosa és l’ús que se’n faci del judici fet. Es veritat que és aquí on es pot caure en el desencert, en l’ofensa, en el judici lleuger i en la manca de respecte.
Ara, com tot a la vida s’aprèn fent-ho i equivocant-nos, crec que el lloc on s’ha d’aprendre a jutjar és a casa, en l’etapa de creixement de la persona i podem aprendre-ho jutjant al pare i a la mare. És obligat, crec, que els nois adolescents jutgin als seus pares i discuteixin en base a aquests judicis. Que confrontin la visió idíl·lica i utòpica de les relacions que tenen els adolescents, amb la realitat que li poden trametre els pares i mares. Només en aquest exercici, i aquí els pares i mares i juguen un paper cabdal per que els adolescents aprenguin a jutjar, tots els integrants de la família creixeran.
Quan els fills i filles s’enfronten als pares jutjant-los, sovint aquests ho encaixen amb desgrat i pena. Com un enfrontament. Crec que és un greu error. Crec que s’ha d’entendre com a una etapa del seu creixement i ajudar a que la passin formant-se.
I es quan en base als fets jutjats, s’ha de trametre els valors que cimentin un creixement equilibrat de la persona, eliminant els judicis fruit de l’enveja, la rancúnia, la cobdícia i de tots els que els capellans, grans psicòlegs, en deien “enemics de l’ànima”, així com dels pecats capitals. Ep, hi això a nivell de reflexió, trameten que la vida es un sac on s’hi situen, volent o no volent, moltes coses i que totes les tindrem que traginar tota la vida i que això dependrà, només, de nosaltres.
S’ha de trametre que en la vida s’ha de avançar amb moltes contradiccions i que segons es traginin aquestes contradiccions, serà la vida.