L’aparellament

Que busca l’ésser humà amb l’aparellament?
Jo crec que podem fer diferents lectures, associades a conjuntures històriques.
Quan l’home era l’únic que tenia vida fora de la casa i la dona romania lligada a les tasques domèstiques, sense independència econòmica, podríem afirmar que els dos buscaven estabilitat pel que fa a l’activitat sexual i reproductiva i estabilitat respecte a la imatge projectada pel nucli familiar respecte a l’entorn social més proper. La dona buscava, també, la seguretat econòmica.
Evidentment hi havia molts altres motius, potser tants com persones, però em limitarà als mes genèrics.
Quedava com a complementari el fet del desenvolupament personal.
Que comportava el desequilibri entre els membres de la parella? Jo crec que a molts xantatges de tots tipus, emocionals, sexuals, econòmics,...xantatges que implicaven, molt sovint als fills.
Quan els dos membres de la parella tenen independència econòmica, ja podem igualar els fins per als dos membres de la parella, però que succeeix quan la parella no garanteix la estabilitat sexual i quan l’imatge projectada no te importància?? Queda, només buscar la estabilitat emocional, sexual i reproductiva que possibiliti el desenvolupament personal. Crec que és l’únic motiu pel que cal pensar que l’aparellament és un fet perdurable.
Cal prendre consciència que aquesta perdurabilitat només es possible amb un tracta igualitari i respectuós, ja no valen xantatges de cap tipus. El camí que s’obra pel fet de l’aparellament és engrescador. Possibilita, realment, un creixement personal i, també una funció reproductiva madura i que potenciï el creixement personal.
Ara, vol que s’assumeixin les noves circumstàncies per part dels dos integrants de la parella i que tots dos visquin pel mutu creixement personal.

Jutjar

Sovint sentim dir que no s’ha de jutjar a ningú. Ja a l’evangeli es diu “no jutgis i no seràs jutjat”. Un proverbi oriental diu “abans de jutjar a una persona, camina tres dies amb les seves sandàlies”. Molt gràfic i ilustratiu.
Darrera d’aquestes reflexions crec que s’hi pot treure tinta.
Jo crec que tots jutgem a tots, implícitament o explícitament i no crec pas que sigui dolent fer-ho. Altre cosa és com és fa i quin ús se’n fa.
Jutjant aprenem, ni que sigui per comparació. Jutjant als altres ens jutgem a nosaltres mateixos, confrontem creences.
Altre cosa és l’ús que se’n faci del judici fet. Es veritat que és aquí on es pot caure en el desencert, en l’ofensa, en el judici lleuger i en la manca de respecte.
Ara, com tot a la vida s’aprèn fent-ho i equivocant-nos, crec que el lloc on s’ha d’aprendre a jutjar és a casa, en l’etapa de creixement de la persona i podem aprendre-ho jutjant al pare i a la mare. És obligat, crec, que els nois adolescents jutgin als seus pares i discuteixin en base a aquests judicis. Que confrontin la visió idíl·lica i utòpica de les relacions que tenen els adolescents, amb la realitat que li poden trametre els pares i mares. Només en aquest exercici, i aquí els pares i mares i juguen un paper cabdal per que els adolescents aprenguin a jutjar, tots els integrants de la família creixeran.
Quan els fills i filles s’enfronten als pares jutjant-los, sovint aquests ho encaixen amb desgrat i pena. Com un enfrontament. Crec que és un greu error. Crec que s’ha d’entendre com a una etapa del seu creixement i ajudar a que la passin formant-se.
I es quan en base als fets jutjats, s’ha de trametre els valors que cimentin un creixement equilibrat de la persona, eliminant els judicis fruit de l’enveja, la rancúnia, la cobdícia i de tots els que els capellans, grans psicòlegs, en deien “enemics de l’ànima”, així com dels pecats capitals. Ep, hi això a nivell de reflexió, trameten que la vida es un sac on s’hi situen, volent o no volent, moltes coses i que totes les tindrem que traginar tota la vida i que això dependrà, només, de nosaltres.
S’ha de trametre que en la vida s’ha de avançar amb moltes contradiccions i que segons es traginin aquestes contradiccions, serà la vida.