Les complicitats, 1

Un dels grans secrets de la relació és establir complicitats. A tot nivell, d’amistat, de feina, de relació de parella.
Ara, quins tipus de complicitats poden establir-se entre les persones? Quan són per fer marrulleries, les complicitats són fràgils.
Cal establir les complicitats sobre bases ètiques i morals. I lluitar per la pervivència dels principis que les aguanten.
Voler establir les complicitats sobre visions particulars de les coses es molt difícil i per poc que hom lluiti per la seva visió, adéu complicitat. La vida és molt llarga i els entrebancs que es presenten són, al llarg d’ella molts. L’ésser humà es justifica molt fàcilment quan trenca complicitats.
Que fa que una persona sigui propensa a l’establiment de complicitats? Aquí és la clau de volta que explica que hi hagi persones.
I que fa que hom “tragi” a pesar de no establir complicitats? Malament. Potser per que la primera complicitat que s’ha d’establir és amb un mateix?

Els anuncis

En un diari de difusió nacional hi apareixia un article de una persona cuidadora d’animals on criticava l’anunci que surt a TV3 sobre marató d’aquest any. Criticava el fet que s’utilitzessin animals.
Jo hi estic completament d’acord. Tot i que l’anunci sembla ben trobat, reflecteix l’ajut i complicitat dels dos animals, no podem oblidar que aquests animals son apartats del seu habitat natural i sotmesos a tractament vexatori des de la seva percepció de la vida. La sensació d’amargura i tristor que emanen és esfereïdora. També el tarannà del experimentador, es d’una duresa aclaparadora.
Tot plegat em tramet l’idea que el fi justifica els mitjans, edulcorat tot pel bon comportament dels animals, com que justifiqui, el seu comportament, el d’exigència i mal tracte del experimentador.
Ben segur que hi ha altres maneres de motivar als humans vers la germanor i l’ajut mutu.
Altre tema és el concepte caritat de la pròpia marató, del que en podríem qüestionar aspectes, a pesar que ajuda a donar a conèixer malalties poc conegudes.
Crec que l’anunci te una càrrega subliminal gens despreciable.

Educació en valors.

Paraules molt emprades darrerament.
Però s’ha de veure com es fa aquesta educació. No oblidem que en base a suposats valors, es fan moltes guerres. En base a la imposició de valors.
El de la democràcia a l’Irak. el de la igualtat i la justícia social a la ex URSS, el dels drets humans a la revolució francesa. el de la salvació de l’ànima dels indígenes, en la conquesta d’Amèrica i tants d’altres.
Si, ja se que no es poden jutjar tots aquests fets històrics pel mateix criteri.
El valor primer tindria que ser el del respecte, sempre i en tota circumstàncies. El convenciment per la paraula i no per la força. Dur i sovint difícil, però altres camins, tot i semblar dreceres, acaben essent trinxeres.
On és l’origen d’aquest comportament humà?
Hi ha opinions, que a partir de les religions monoteistes. Els romans tenien temples als deus convidats, al deu desconegut,...Eren comportaments integradors en matèria religiosa. Han estat les religions monoteistes, que amb les seves creences fortes, han volgut imposar valors. En base a les creences fortes han desenvolupat orgull encegador.
Altre tema és la associació dels conceptes compromís, a deu únic, que seria objecte d’altre reflexió, amb tot el bo i dolent del fet del compromís.
També tot el progrés que te l’arrel en el compromís de l’esser humà pel coneixement i el progrés.
El mon seria diferent, però millor o pitjor?.
Així ho veig i així ho explico.

Idees

Hi ha persones prou ordenades que fixen les idees només pensant-les. Altres les hem d’escriure i sovint, ni així. Je,.....
Quina te més possibilitats d’assolir una coherència desitjable?
Cadascú elegeix el camí es base al propi coneixement de les pròpies limitacions. L’important és caminar i el camí es va convertint en equipatge.

Ondes

Sovint diem, quan trobem persones que en certs moments de la nostre vida hi han estat, “ ara estic en una altre onda” i no expliquem res.
¿que volem dir?
Jo crec que no responem be a la hipotètica pregunta que, explícitament o implícitament, se’ns formula, per que, ja sabem que no sempre fem el mateix i variem d’aficions, d’obligacions, de temps perduts,.... Jo crec que al contestar així fugim del tema, per que nosaltres soms sempre els mateixos, riallers, seriosos, carinyosos, esquerps, o el que sigui, i l’interès del interlocutor va més pels trets que ja coneix de nosaltres que per les obligacions,...que tenim, va més pels nous camins que, essent nosaltres els mateixos, hem començat i és una porta a la comunicació i a la reafirmació de les noves experiències.
Hauríem de dir que, a més de les ondes que ja hi havien i que ens definien, n’hi ha d’altres de noves i sobre tot això és el que se’ns pregunta.
Ens apantallem, per manca d’interès pel que interroga, o per por a trametre que continuem sent els mateixos, que no hem sortit dels nostres pous, tot i dir que estem en una altre onda, que no és dir res..
Així ho guaito i així ho explico

Moobing 1

Es una practica cada dia mes utilitzada en les organitzacions.
Qui el practica?: qui te “necessitat” d’escalar llocs socials i econòmics i no te escrúpols. Un envejós.
Qui el pateix?: en general un de més fluix, tant per conjuntura del moment, com més fluix emocionalment. En general, es diu moobing quan es una pràctica que te a veure amb la professió, a menysvalorar aspectes professionals de l’afectat. En general el que el pateix no vol o no pot utilitzar les mateixes eines que l’agressor. No tracto de la validesa professional, ja que aquesta la dono per descomptat. El que no val sol ser agressor, no víctima.
L’agressor, com que utilitza males maneres, confia que l’agradit reaccioni, també, de males maneres i, aleshores, basar la continuació del seu atac en aquesta resposta. Per tant part de la defensa de l’agredit passa per que aquest reaccioni amb correcció, conscient del seu menys poder i conscient del que passa. Això és difícil i més en tant en quan per part de l’agressor hi hagi més abús de poder. Però aquest punt és vital per a la posterior defensa.
El risc per l’agredit, i en això també hi confia l’agressor, és caure en l’autoinculpació, pensar que alguna cosa ha fet malament per que es doni la situació que es dona. Hi aquí s’ha de fer l’anàlisi purament professional. Tots tenim defectes de caràcter i personalitat, que en cap cas justifiquen el moobing. I són les principals causes, fet que dona esperança en una correcta solució, cas de tenir que anar a judici.
En les empreses una solució és l’acomiadament amb indemnització. Sovint podrà ser dolorós, però és una de les solucions possibles. En la Administració, el joc possible és major, i les possibilitats de lluita poden ser superiors, podent arribar a demanar la inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic per l’agressor, a part de la indemnització econòmica. Tota manera, per a la solució del cas, cal que l’agradit tingui molt clara la seva fortalesa tant anímica com professional, com de les repercussions que tindrà en els seus companys, el fet, que no sol ser agradable i és una altre prova. Jo recomano buscar recolzament en persones alienes a la feina i respectar la reacció dels companys.

La revolució dels e-mails místics i ecologistes

Crec que aquesta moda d’enviar a amics i coneguts, missatges amb bones fotos i millors texts, amb caire humanístic i ecològic pot canviar i revolucionar idees de convivència.
En uns moments en que les relacions entre amics i coneguts són més aviat escasses, en que les converses són superficials i marcades per la presa, és una manera d’establir contacte i donar-se a conèixer, d’establir un nexe en temes que, per altre banda, semblen tabús en les converses “cara a cara”.
Abans, quan la gent anava a missa, sentia parlar de compassió, d’estimació, de respecte, de transcendència en la vida, ...Ara, aquests temes estan exclosos de les converses normals. I gràcies a les noves tecnologies i de les persones que hi dediquen part del seu temps, hom en llegeix alguna cosa.
Respecte als temes ecològics, evidentment és un nou tema que preocupa, cada cop més, a més gent.
Crec que el major coneixement pot ajudar a mantenir un esperit de conservació a través de veure’n la seva bellesa.
També arribarà el tractament de temes polítics, amb l’establiment de unes noves relacions dels polítics amb els ciutadans, forçat per la presa de consciència dels mateixos, en la que aquests missatges poden tenir-hi cada cop més importància.
Tampoc hem d’ignorar el fet de manteniment de contacte entre persones, que pot arribar a possibilitar campanyes en temes de més calat.
Crec, per tant, que s’ha de mantenir i fomentar aquesta intercomunicació.

les motivacions

Que fa que un infant es motivi, per el que sigui?.
Per que sovint els pares i mares ens queixem que els nostres fills i filles no es motiven pel que voldríem que es motivessin?.
I com es manifesta la motivació?.
Ep, i hi ha motivacions de tots tipus, les afectives, les compassives, les d’interès,..., vers els pares, els familiars, els amics, els altres i una de mot important, vers un mateix.
I quines limitacions hi ha en les motivacions?
Crec que hi ha nivells d’acceptació del comportament del nen o nena. Sovint no tenim l’empatia per llegir aquestes motivacions, el seu nivell i les dificultats d’aquesta motivació. O no les acceptem prou com són. Volem i demanem claredat en la explicitació de la motivació i això constitueix una barrera i una greu dificultat en la comunicació, resultat de la qual, pot ser una persona amb maneres emotives ben diferents al seu potencial.
S?ha de reflexionar sobre el respecte al projecte de persona que tenim al davant, tot i sovint costa molt i fa patir molt, per que sempre hi ha la por del resultat diferent al que nosaltres ens projectem del nen o nena. I estimació, molta estimació, que és el bàlsam de totes les pors i que potencia la confiança i l’esperança en el projecte.

anunci 1

Voldria comentar l’anunci on Bruce Lee diu, “be water, my friend”.
L’anunci te ganxo. Far parar l’atenció. Molts adolescents i joves se’n han fet ressò. Ara, com l’hem de llegir, com a conformista, adapta’t al que sigui, a la injustícia, al mon que et trobes,...o be, relativitzar-lo i pensar-lo en positiu?.
Ho dic per que podríem utilitzar-lo, els pares i mares, en l’educació dels fills. Quin pare o mare no ha escridassat al fill o filla per temes que ells no entenen i que més valdria no escridassar-lo?
Si li diem, “be water, my son, or my daugther” i adapta’t, ben segur que el descol·locarem i potser aconseguirem que es repensi el tema. Però ull, volem que sigui un conformista?.
Hem de fer entendre al jovent que s’han d’adaptar a moltes coses, sovint de tipus íntim, que no podran canviar i en canvi els hem de potenciar l’esperit crític en tantes d’altres. Però crec que fins ben passada l’adolescència no han d’assumir el paper que el mon els demanarà de canvi de les coses i per tant hem de frenar l’esperit inconformista en edats que si el potencien massa, els farà esclaus de la seva història. Crec que han d’entendre a diferenciar el conformisme de l’adaptació al mon.
Potser anuncis com el comentat ens poden ajudar?