bondat i maldat

Bondat i maldat
Es diu que aquests dos conceptes sempre van units. Es diu que no hi ha la persona únicament bona o dolenta. Que Jesus, o en Hitler no eren símbols purs de cadascun d’ells, si no que tot i que es manifestaven més per una d’elles, també tenien de l’altre.
I és així?.
En J .J. Rousseau deia que l’esser humà neix bo i que és l’entorn qui el maleja, si és el cas. D’altres diuen que l’home és l’únic animal que és llop pels seus congèneres, amb perdó dels llops, clar.
Jo crec que l’esser humà neix neutre. Amb instint de supervivència, si, i per tant amb potencials per ser dolent, si en ser dolent li va la supervivència. I ja entra el concepte de que vol dir supervivència. En el mon actual n’hi ha molts que supervivència vol dir mantenir el ritme de vida que s’han establert i es justifiquen totes les maldats que fan al pròxim en base a aquest principi. Per pura por.
Ara, aquest principi, crec que es fruit del fet cultural de la nostre civilització competitiva. ¿és igual en cultures on el principi de supervivència te una lectura més correcte, com seria el cas de les cultures amazòniques?.
Les persones ens anem formant en base a molts inputs, a moltes entrades emocionals, de les quals cadascú en fa una lectura personal e intransferible. L’entorn, la societat en la que estem immersos, vol trametre lectures homogènies dels fets al quals dona importància i si t’apartes de la lectura tramesa ets perillós. Tota manera el que ens forma, crec que són les emocions intenses en fets més propers, i aquí l’entorn proper, el familiar, te un rol importantíssim.
Per tant, de la maldat de un mateix, fins a quin punt un n’és responsable?. Ep, ja se que fer-se adult vol dir assumir els propis fets i enfrontar-se al llegat cultural que ens trameten, ara, quin estímul dona la societat al que es vol formar idees pròpies sobre tantes coses.?
Si, aquesta lluita amb si mateix és la única que és autèntica i la única que ens fa persones, tot i saber que “es fa camí al caminar” , i que “ el camí fet és equipatge” i que el camí no té punt d’arribada.
Així ho veig i així ho explico

amor i odi

Amor i odi.
Entesos com a contraposició, ambdós son fruit de la no raó.
Son fruit de la adolescència i la joventut. Etapa d’aprenentatge de la reflexió.
L’amor és luxúria, bogeria.
L’odi és fòbia, bogeria igualment, també luxúria.
Quan arriba l’edat adulta es pot estimar i odiar raonadament i aleshores l’amor passa a ser reconeixement, estima i l’odi, menyspreu, avorriment.
També l’edat adulta és quan s’ha d’haver après el control de les passions, i aleshores és pot estimar i no odiar, de la mateixa manera que és pot odiar i no estimar. Tristament en aquest darrer cas.
Així ho veig i així ho explico.

L'odi i l'orgull

L’odi i l’orgull
Sembla que l’odi és patrimoni de l’orgullós.
És el mateix l’orgull i el ser cregut?
Crec que tot això mereix reflexions.
L’orgull es basa en la fermesa de les creences, primàries o elaborades. És condició necessària, que no suficient.
Es poden tenir creences i no ser orgullós; el senzill creu, però dubta i per tant no vol imposar. Respecte les creences dels altres. I com que, finalment, no hi ha cap creença que mereixi faltar, en el seu nom, a d’altri, quan a l’orgullós se li posa en evidència, a traves del senzill, creu que “matant” o apartant al missatger, la seva visió s’imposa.
D’aquí m’explico molts dels mals de les relacions interpersonals.
Quina era la diferència entre els fariseus del Jerusalem del segle 1er. i els apòstols de Jesús. Uns eren orgullosos i els altres senzills.
L’orgullós te un greu problema d’autoestima, difícil de corregir, en major o menor grau en tant en quan en base a aquest orgull tingui muntada la vida.
I “el sistema” promociona als orgullosos per que ells defensaran les seves idees, que han de coincidir amb els interessos del poderós, encara que això impliqui “aixafar” al senzill. És difícil i te més mèrit, viure sense orgull i promocionar. Tota manera sovint, per desgràcia poques vegades, ho veiem i sembla un alè d’aire fresc.
Així ho veig i així ho explico.

coit o no coit, aquesta és la qüestió

Coit o no coit, aquesta és la qüestió.
En la educació rebuda i aquí hi podem acumular tota la història educacional, tant a l’escola com a la família i al carrer, s’han tramés, al meu parer, varis valors associats a aquest fet que passo a enumerar:
- No s’estima al marit si no se’l deixa coitar. La muller ha de deixar fer a l’home. Ha de deixar que ell porti la iniciativa i ella seguir.
- Per l’home, coitar vol dir posseir, triomfar en sentit de possessió i domini. En aquesta lectura hi ha part de les explicacions de la lacra de les relacions no consentides.
- L’home necessita coitar per sentir-se home, més que qualsevol altre actitud de relació sexual o afectiva. L’home busca la ejaculació més que el plaer de la relació. Si no te ejaculació, la relació no ha estat complerta ni satisfactòria.
- Coitar te, per l’home, molts sentits, essent dels darrers el reproductiu.
- L’home confon la sexualitat per la genitalitat.
Tot te a veure amb un mon masclista, on el domini correspon al mascle.
Les conseqüències per a la dona han estat varies, unes d’alienació amb l’ideologia imperant, amb connotacions de treure’n partit, amb vista curta i d’altres de sublevació, amb caigudes en comportaments repetidors dels comportaments atacats. M’explicaré:
Respecte als primers comportaments hi ha el de control sexual de l’home, en base a conformar-se amb el control de la activitat sexual de l‘home per la seva ejaculació. És el síndrome d’ Estocolm de la ejaculació. Es víctima de la mateixa, però la desitja pel control que exerceix a l’home a traves d’ella. És una renúncia a una altre vida sexual, potser per ignorància que sigui possible, i potser per això quan una dona reprimida sexualment, troba un xic d’alliberament del seu esclavatge, és capaç de trencar totes les cadenes. És veritat que d’altres tenen por a descobrir-ho.
Les dones que lluiten contra el domini masclista poden confondre que la solució no és el domini, per part d’elles, de la relació i sovint cauen en donar, també, importància excessiva a la genitalitat, encara que sigui compartida.
Jo crec que la genitalitat, estrictament, te una funció reproductiva; que la sexualitat te moltíssimes altres expressions molt més plaents, sense descartar la principal, per que fins fa uns 50 anys, tota relació genital tenia transcendents conseqüències possibles per a la dona, quan per l’home no. Una relació genital amb fill, és una conseqüència greu per a la dona, que no per a l’home, independentment de si la dona desitja el fill. Però, quan de patiment devia representar per la dona que no volia tenir fills, el temps d’incertesa fins a saber que no el tindria. Quanta relació mal duta, amb coitus interruptus i altres conductes que comporten tensió a la relació, tenien que fer-se per evitar el mal tràngol del fill no desitjat?
Per tant, propugno la relació sexual com a joc interpersonal, deixant el coit com a un acte irrellevant, i només possible des de la relació sincera i completament lliure. Crec que la relació sexual, com avui dia la tenim molts entesa, depassa el fet reproductiu i s’ha d’emmarcar com a mitjà de coneixement propi i de la parella.